lunes, 27 de abril de 2009

Diarios de la calle




Any de producció: 2007 País: U.S.ADirecció: Richard LagraveneseIntèrprets: Hilary Swank, Scott Glenn, Imelda Staunton, Patrick Dempsey, Kristin Herrera, April Lee Hernandez, Mario, Jacklyn Ngan, Sergio Montalvo, Jason Finn, Hunter Parrish.Guió: Richard LagravenseGènere: Drama






Diarios de la calle, és una pel·lícula inspirada en una història real i en els diaris d’un grup d’adolescents de Long Beach, California, rere els disturbis de 1992 per conflictes interracials. Està ambientada als voltants de l’Institut Wilson Classical a Long Beach, a mitjans dels anys 90.

Erin Gruwell, una jove idealista de 23 anys amb unes ganes inmenses d'ensenyar, entra com a mestra de literatura al centre Wilson disposada a menjar-se el món. No obstant, la seva classe multiètnica és la més problemàtica, els alumnes únicament lluiten per a sobreviure un dia més i sembla que l'únic que tinguin en comú entre ells és l'odi mutu.

Erin però, no es dóna per vençuda, s'implica amb totes les seves forces per tal tirar endevant la classe fins al punt de perdre el matrimoni. Decideix escoltar-los i fer-los veure les coses des d'un altre punt de vista. Els fa adonar de que entre ells tenen més coses en comú de les que es pensen, i de que poden cumplir tots els somnis que es proposin. A més, els ensenya la literatura des d'una perspectiva amb la que aconsegueix cridar el seu interès.

COMENTARI PERSONAL

Aconseguir que uns alumnes als quals ningú, ni tant sols ells mateixos, els hi veu un futur com a estudiants, que s’impliquin en la lesctura i l’esctiptura tal i com es demostra en la següent pel·lícula és quelcom difícil, però no impossible. De tot en depenen les ganes i la disposició tant per part dels alumnes com dels professors. Per aquest motiu, pensem que la professora Gruwell és un gran exemple a seguir, un model digne de ser admirat que demostra que amb entusiasme i dedicació es pot aconseguir tot el que ens proposem.

Pensem que és importantíssim el fet de que els continguts que s’hagin de transmetre als alumnes siguin del seu agrat i els cridin l’atenció. D’aquesta manera els alumnes aprenen sense adonar-se’n i cada cop tenen ganes de més i més. Això ho fa proporcionant-los llibres que siguin del seu interès, ensenyant-los poesia a partir de cançons que els agraden i escribint amb llibertat. És a dir, escribint la seva pròpia història, una història de la que es senten protagonistes i que els fa aprendre dels errors, ja que tal i com es diu en la pel·lícula:
“Cada persona puede, con su granito de arena, encender una pequeña luz en un cuarto oscuro”

La clase (Entre les murs)


Any de producció: 2008
País: França
Direcció: Laurent Cantet
Intèrprets: François Bégaudeau, Nassim Amrabt, Laura Baquela, Cherif Bournaïdja Rachedi, Juliette Demaille
Guió: François Bégaudeau
Música: Varis
Fotografia: Pierre Milon
Durada: 128 min.
Public apropiat: Majors de 13 anys.
Gènere: Drama

François és un professor de llengua d’una institut difícil, situat en un barri conflictiu de Paris. François, comença un nou curs amb molt bones intencions i posant tot el seu esforç per aportar la millor educació possible als seus alumnes, que estan tota l’estona en contra seva.

Aquest professor, utilitza la llengua com a recurs per a enfrontar-se als seus alumnes i estimular-los cap a un millor aprenentatge.

Per començar, François, estimula als alumnes per a que llegeixin a classe, el llibre “Diari d’Anna Frank”. Un cop l’han llegit, els hi proposa que escriguin un autoretrat d’ells mateixos com fa l’autora del llibre. No els hi demana una autobiografia, sinó que facin una descripció d’ells mateixos, de la seva personalitat, que expliquin per exemple, una situació que els hi causi un sentiment de vergonya.

Després de llegir uns quants autoretrats a classe, el professor, els hi fa perfeccionar tants cops com faci falta. En aquest moment, un dels alumnes, no vol escriure el seu autoretrat i després de parlar amb els seus pares decideix fer el seu autoretrat per mitjà de fotografies, el professor, llavors, li reforça positivament penjant les seves fotos a l’aula per a que tota la classe ho vegi.

A continuació, es fa una reunió del consell escolar per a parlar dels alumnes i en aquesta reunió i assisteixen també les delegades del curs. Es parla dels comportaments dels alumnes, del progrés, les notes, etc. Després d’aquesta reunió, les delegades els hi diuen als companys de la classe tot el que han dit d’ells i un d’ells discuteix fortament amb el professor i amb agressivitat, acaba marxant de la classe.

Arran d’aquesta discussió, aquest alumne es portat al consell de disciplina per a que canviï d’escola, en contra de la voluntat del professor François.

En acabar el curs, el professor els hi pregunta als seus alumnes que li diguin alguna cosa que han après durant el curs.

François, acaba el curs havent perdut tot el entusiasme i voluntat que tenia al principi. Tot i això, la gran franquesa de François, sorprèn als alumnes, però el seu estricte sentit de la ètica tambaleja quan els joves alumnes, comencen per no acceptar la seva metodologia.

COMENTARI PERSONAL:

Després de veure la pel·lícula, considerem que és molt instructiva en quant al paper del mestre. Trobem molt interessant, en que el mestre utilitzi la llengua com a recurs principal per a l’aprenentatge. Ens sembla de gran mèrit l’entusiasme, la dedicació i l’esforç d’aquest mestre per a que els seus alumnes aprenguin, sigui de la forma que sigui. Trobem que és una pel·lícula molt interessant i a més, pensem que tots hauríem de prendre consciència que la metodologia que utilitzem és molt important per a l’aprenentatge dels nostres alumnes.

TRAILER DE LA PEL·LÍCULA:

http://www.youtube.com/watch?v=LsmH01O8aaY

domingo, 26 de abril de 2009

La lengua de las mariposas





Any de producció: 1999

País: Espanya

Direcció: José Luís Cuerda

Intèrprets: Fernando Fernán Gómez, Manuel Lozano, Uxía Blanco, Gonzalo Martín Uriarte, Alexis de los Santos.

Guió: Rafael Azcona, José Luís Cuerda y Manuel Rivas.

Gènere: Drama

La pel·lícula ens situa a la Galícia de 1936, data de ple inici de la Guerra Civil Espanyola.

Moncho, un nen gallec de 8 anys ha de començar l’escola de nou, després de patir una greu malaltia, però en vista de comentaris que ha sentit com que els mestres que hi ha maltracten als seus alumnes, té por i no se sent segur i amb ganes d’anar a l’escola.

Tot i així, va a l’escola i allà coneix a un professor totalment diferent a com li havien descrit als mestres. És un professor d’idees alienes a la dictadura de Franco, té pensaments i idees liberals i republicanes i crea un especial llaç afectiu amb Moncho i amb el seu amic, Roque i els ensenya nous coneixements sobre la vida i com és, per exemple, que la llengua de les papallones té forma d’espiral.

El professor, per ser d’esquerres, és blanc de canyó per aquells partidaris de la dreta espanyola i el fan pagar pels seus llibres pensaments, allunyant-lo de l’escola i empresonant-lo.

COMENTARI PERSONAL: : Abans de veure la pel·lícula, teníem clar que estava relacionada amb l’educació, però no pensàvem que generaria en nosaltres unes reflexions tan profundes i emotives. La història que narra “La lengua de las mariposas”, és una història que aviva els sentiments, mostra la relació d’afecte que es pot crear entre professors i alumnes. Reflexa com es pot transmetre la sensibilitat, l’adoració... Té un final tràgic i molt trist, i sobretot molt dur tant pel professor que ha de passar amb el cap avall i empassant-se els seus pensaments, com per Moncho que es veu obligat a comportar-se com tots aquells que el rodegen i tiren pedres al seu amic, perquè realment s’ha convertit en més que un simple mestre. En conclusió, la trobem una pel·lícula molt maca, que alhora de mostrar una relació especial entre docent-discent, ens mostra la crua realitat que van viure milers de persones que no compartien la ideologia que imposaven al país.

El Club de los Poetas Muertos (Dead Poets Society)


Any de producció: 1989
País: U.S.A
Direcció: Peter Weir
Intèrprets: Robin Williams, Robert Sean Leonard, Ethan Hawke, Josh Charles, Dylan Kussman, Gale Hansen, James Waterson, Allelon Ruggiero, Lara Flynn Boyle
Guió: Tom Schulman
Gènere: Drama


“Tradición, honor, disciplina y excelencia”, és el lema de la prestigiosa escola nord americana Welton. Una escola tradicionalista, estricta com la que més, que inculca autoritarisme i respecte a tots els seus alumnes (procedents de les millors famílies del país).

Un dia però, arriba a l’escola un nou professor de literatura, aliè a tot pensament dictador i que seguirà una metodologia didàctica molt diferent a l’estipulada pel centre. Aquest professor és John Keating, professor d’idees liberals i amant del lema “Carpe Diem”, i farà néixer als seus alumnes uns sentiments d’admiració cap a ell i alhora cap a la literatura, introduint-los en aquest món de lletres i fent-los crear, per part seva i de manera espontània, un club com el que anys enrere autors amants de la literatura varen crear.

A més, els motiva per a que persegueixin allò que somien i tan és així, que aconsegueix que un dels seus alumnes, Neil, planti valor als seus pares i formi part del repart d’una obra de teatre. Després de llargues disputes a casa, actua i l’actuació es converteix per a Neil en el moment de la seva alliberació personal, un moment ple de satisfacció. No obstant, així no ho concep el seu pare, el qual se l’emporta a casa sense felicitar-lo.

És aquella mateixa nit, que Neil, fart de ser súbdit dels pensaments del seu pare, es col·loca la corona amb la que ha actuat i decideix posar fi a la seva vida, demostrant amb aquest terrible fet que estava fart de l’autoritat que sempre el manava i el restringia en accions i pensaments. La resposta de l’escola va ser culpar a Mr. Keating de tal desgràcia i expulsar-lo de l’acció docent del prestigiós Welton. En el moment de l’acomiadament, tots els alumnes recolzen al professor posant-se de peu i cridant “Oh Capitán, mi Capitán” tal i com van llegir el poema un dia a classe amb ell.


COMENTARI PERSONAL: Nosaltres creiem que és una pel·lícula fantàstica. Mostra la bona relació que es pot aconseguir entre alumnes i professors i només pel fet d’escoltar-los, de ser propers a ells i de no actuar amb tant contrastats esglaons d’autoritat. És una pel·lícula commovedora, amb un tràgic final però que fa reflexionar al vident que en aquesta vida un ha de lluitar pel que vol, pel que realment el fa feliç, i un ha de ser fidel només als seus pensaments i sentiments, sempre sense faltar el respecte i la llibertat dels altres.

Amb aquesta cita, finalitzem l’anàlisi de la pel·lícula:

"El día de hoy no se volverá a repetir. Vive intensamente cada instante. Lo que no significa alocadamente, sino mimando cada situación, escuchando a cada compañero, intentando realizar cada sueño positivo, buscando el éxito del otro, examinándote de la asignatura fundamental: el Amor. Para que un día no lamentes haber malgastado egoístamente tu capacidad de amar y dar vida por lo que continuará..."

The reader (El lector)


Any de producció: 2008
País: Alemanya, EUA
Direcció: Stephen Daldry
Intèrprets: Kate Winslet, David Kross, Ralph Fiennes, Lena Olin, Bruno Ganz, Matthias Habich, Susanne Lothar, Karoline Herfurth.
Argument: Bernhard Schlink (novel·la)
Guió: David Hare
Música: Nico Muhly
Fotografia: Roger Deakins, Chris Menges
Durada: 124 min.
Públic apropiat: Adults
Gènere: Drama

En l'Alemanya dels anys 50 Michael Berg és un adolescent robust i amant de la lectura, sensible i vitalista. Un dia que es troba malament en el carrer, l’ajuda una dona, Hanna Schmitz, revisora en un tramvia, atractiva, solitària i enigmàtica.
Quan passats uns dies li duu unes flors per agrair-li la seva atenció, comença un joc de seducció. Atrapat en el recent descobert vertigen de l'erotisme, comença una llarga relació clandestina, on cap dels dos sembla detenir-se massa a considerar la diferència d'edat que intervé entre ambdós -ell té 15 anys, ella 36-, les trobades sexuals semblen convertir-se en raó principalísima per aixecar-se cada matí, encara que en ocasions discuteixin, doncs ella exhibeix un estrany caràcter amb inesperats canvis d'humor, i mai parla molt de si mateixa.

Com que Hanna és analfabeta, un dels millors aspectes de la relació estreba en els moments en Michael li llegeix els llibres que formen part de les seves tasques escolars.
Un dia, de cop i volta, Hanna desapareix. Michael segueix amb la seva vida, i estudia dret a la universitat.
El retrobament amb el seu antic amor es produirà en circumstàncies traumàtiques, quan Michael acudeix a un judici contra antics criminals de guerra que se celebra a Berlín.
Hanna és acusada per diverses coses que va fer mentre era col·laboradora de l’exèrcit de les SS, durant l’Alemania nazi i condemnada a una pena de presó molt llarga. El seu analfabetisme influeix en el judici, ja que se la pot exculpar si llegeix un text però no ho fa, per vergonya. És llavors quan Michael s’adona de què li passa.
Hanna doncs, envelleix tancada entre reixes, mentre Michael acaba la carrera, es casa i té una filla. Després del divorci, Michael va a veure Hanna a la presó, i ell comença a enviar-li llibres gravats amb la seva veu, com feien abans. Cintes i més cintes de cassette, que ajuden a Hanna a tenir ganes de saber llegir i escriure, i de manera autodidacta, n’aprèn.

COMENTARI PERSONAL:
Sens dubte, una pel·lícula que ens demostra que l’analfabetisme no és etern i incorregible, ni molt menys. Una història d’amor amb secrets amagats que sorprèn l’espectador, igual com sorprèn a Michael, el protagonista masculí de la pel·lícula.
La sorpresa principal, però, és l’analfabetisme amagat rere una dona amb una corassa aparentment impossible de trencar.
Michael ho aconsegueix, i fa agafar ganes d’aprendre a llegir i escriure a Hanna, qui tancada a la presó aprèn a llegir i escriure mitjançant els cassettes i els llibres que li envia el seu jove enamorat.
TRAILER DE LA PEL·LÍCULA: